La Vila

Informe sobre les víctimes de la guerra civil enterrades a la fossa comuna del Cementiri del Vendrell. Recerca històrica i justificació

L’origen del Vendrell cal cercar-lo a l’edat mitjana, tot i que diversos vestigis arqueològics de la zona evidencien la presència de pobladors des del neolític.
L’avanç fronterer dels comtes de Barcelona al s. X va implicar la conquesta del territori que ara ocupa el Baix Penedès, que des del primer terç del s. VIII era del domini musulmà. Punt estratègic a la marca del Penedès, les terres vendrellenques, juntament amb els nuclis de Santa Oliva i Calders, van ser objecte de disputa entre el noble Bernat Otger i el monestir de Sant Cugat del Vallès, que en sortí vencedor. És en aquest plet del 1037 que trobem citat per primer cop el nom del Vendrell.

En aquella època el Vendrell pertanyia al terme del castell de Calders (Sant Vicenç de Calders), domini de l’abat de Sant Cugat fins al segle XVIII.
L’any 1307 el Vendrell fou constituït en parròquia i ja podia tenir un sacerdot propi. El nucli medieval, com en la majoria de poblacions catalanes, era emmurallat per raons de defensa i seguretat. La muralla vendrellenca s’obria per cinc punts i cada portal connectava la vila amb diferents vies de comunicació. El creixement progressiu de la població és conseqüència de la seva ubicació: els camins que hi desembocaven eren zona de pas de mercaders i de ramats, i durant els segles XIV i XV el Vendrell va ser el punt de trobada dels cònsols i prohoms de Tarragona que hi acudien per rebre el rei o els seus delegats, quan venien de Barcelona, abans d’entrar a la vegueria de Tarragona. Durant la guerra civil entre la Generalitat i Joan II (1462-1472), el monarca féu diverses estades a la vila.

Al llarg del segles XVI-XVII el Vendrell també va partir les males collites, les epidèmies i les guerres (guerra amb Castella i dels Segadors) que afectaren tot el Principat i la conseqüent davallada demogràfica. Es frenà el ritme de creixement que, malgrat tot, va continuar avançant lentament. Això comportà l’edificació dels buits que quedaven a l’interior del recinte emmurallat i sen comença a urbanitzar l’exterior.
En la guerra contra Felip IV de Castella (1621-1652) i en la de Successió (1702-1714), el Vendrell va adoptar una actitud ambigua, i en tots dos casos la poderosa oligarquia local va fer decantar la vila cap als bàndols felipistes.

Amb una economia eminentment agrícola, basada en el conreu dels productes propis de la riba mediterrània, el Vendrell anà subsistint fins al segle XVIII. és en aquest segle quan es produirà la primera gran transformació de la vila, amb la introducció de la vinya a gran escala. La producció de vi i aiguardent va ser molt elevada i portà grans canvis socio-econòmics: l’auge dels boters, la fama de les fassines vendrellenques (antigues destil·leries) i la importància del port de Sant Salvador com a tercer port de Catalunya exportador d’aiguardent.

Al segle XIX, en plena expansió econòmica, arribà la Guerra del Francès (1808-1814). El Vendrell va ser zona de pas per a ambdós bàndols, que s’hi allotjaren, cosa que suposà un gran cost i un greu daltabaix per a la vila. L’any 1837, durant la primera guerra carlina, el municipi determinà de fortificar la vila. El Vendrell es va declarar de caire liberal i progressista enmig d’altres pobles de la comarca que eren tradicionalistes.

A mitjan segle i amb l’arribada de la fil·loxera als camps francesos, tot el Penedès experimentà un gran auge econòmic per l’expansió de la vinya. Aquest va ser el motor del desenvolupament modern de la vila, juntament amb la funció del Vendrell com a centre de comunicacions. Però a finals de segle, l’arribada de la plaga a les terres catalanes sacsejà els fonaments de l’economia vitícola i el Vendrell, igual que moltes altres poblacions, entrà en una difícil crisi agreujada per la fi del comerç amb Cuba. En aquests moments van esclatar diversos conflictes socials: revoltes de rabassers, vagues de boters...

Tot i la replantació de vinya (que mai tornà a l’apogeu anterior), la decadència de la vila va quedar estabilitzada sense senyals de recuperació durant els quatre primers decennis del segle XX. La Guerra Civil (1936-1939) comportà una nova davallada demogràfica.

No és fins a les dècades dels anys cinquanta i seixanta que el Vendrell es recupera de la situació crítica que vivia; el desenvolupament turístic i industrial va capgirar la base econòmica i social del municipi. El fort creixement demogràfic i l’especialització cada cop més gran en les activitats turístiques i les funcions centrals (comerç, administració i serveis) respecte  de la comarca del Baix Penedès, són els trets principals de l’etapa actual.