Periodista i escriptor, va ser un autor molt complet que va destacar en diversos camps: periodisme, poesia, teatre i també una novel·la. Inicià la seva trajectòria publicant narracions breus, “quadres”, de caràcter costumista, a revistes de Barcelona amb el pseudònim de Ramonet R però que, gràcies a la influència d’Emili Vilanova, va acabar transformant en sainets.
El primer, fou A cal notari, el qual va ser estrenat amb un gran èxit el 16 d’octubre de 1899 al Teatre Romea de Barcelona. Anys més tard, En Pau de la Gralla ó la festa major de la vila (1900), Lluita de cacics o l’elecció de regidors (1901) o El Restaurant de la platja (1908). L’obra més significativa va ser El carro del vi (1903). Va excel·lir també com a crític teatral.
La seva vessant professional es va centrar en la impremta, ja el 1891 hi ha constància de “La Impremta Ramon Germans”. En la seva vessant periodística, el 1892 va fundar, juntament amb els seus germans Jaume i Joan, el setmanari local El Vendrellense, en llengua castellana, i, va dirigir el periòdic Lo Vendrellench i El Baix Penedès, tots dos en llengua catalana. L’any 1928, la vila li dedicà un sentit homenatge i es posà una placa a la casa pairal.
Nascut en el si d’una família humil, els orígens de la història d’Andreu Nin comencen al Vendrell. Fou en la seva vila natal on s’inicià en el món del periodisme, amb les col·laboracions a El Baix Panadés i La Comarca; la seva activitat docent, el domini de llengües estrangeres – més concretament el francès i l’esperanto – així com també la seva militància política.
Fou docent al grup d’esperanto vendrellenc Frateco però, a més, també fou aquí on realitzà les seves primeres traduccions d’articles escrits tant en esperanto com en francès. Durant la Festa Major de Santa Anna del 1909, iniciarà la seva activitat revolucionària amb l’intent d’aturar un tren carregat de soldats que anava a reprimir als barcelonins després de la Setmana Tràgica.
És amb la vaga general de 1917, el final de la Gran Guerra i el triomf de la Revolució Russa que Nin evoluciona vers una activitat marcadament sindicalista, militant a la CNT. Nin formà part de la delegació barcelonina que va acudir a Moscú al congrés constituent de la Internacional Sindical Roja, l’estiu de 1921 i ja va establir-se a la capital moscovita fins a la tardor de 1930.
Tot i havent arribat a ser secretari general adjunt de la Internacional Sindical Roja, així com membre del Partit Comunista de l’URSS i delegat del soviet de Moscú, la sortida del país no va ser gens fàcil per Nin: després de la mort de Lenin i l’arribada al poder de Stalin, Nin s’incorpora a l’oposició amb el partit de Trotski, decisió que va comportar el seva marginació i el seu posterior retorn a Barcelona.
Amb l’esclat de la guerra civil i la desaparició de Joaquim Maurin, Nin és proclamat secretari general del POUM i conseller de Justícia amb el primer govern de la Generalitat en temps de guerra. El seu període al capdavant de la conselleria, de setembre a desembre de 1936, fou breu però la seva tasca va ser molt gran: Va crear els Tribunals Populars, va regularitzar l’administració de justícia, va reformar el sistema penitenciari català, va regular l’ordenació de les relacions de família i de les adopcions d’infants, i la concessió de la majoria d’edat als 18 anys.
Al llarg d’aquest recorregut, els estalinistes no van cessar en la seva campanya de desprestigi, separant-lo del govern de la Generalitat però també provocant-li la mort, la qual van arribar a vestir d’infàmies i calúmnies entorn a la seva persona que van perdurar molts anys.
El seu domini perfecte del rus va permetre que Nin fos el responsable de les millors traduccions a una llengua no eslava, com és el català, de grans obres de la literatura russa. Autors com Txèkhov, Dostoievski o Pliniak van trobar en Nin el seu pont amb la llengua catalana.
Josep Aixalà i Casellas (El Vendrell, 1860 - L'Havana, 1944)
Nascut al carrer Nou, a "Ca l'Omellons", fou un notable publicista, escriptor i cronista de fets vilatans. De molt jovenet s’embarcà cap a l’illa de Cuba, on arribà a posseir una sòlida posició social. Al “Diario de la Marina”, i sota l’epígraf “Divagacions d’un espanyol”, escrivia articles que relacionaven fets internacionals amb coses vendrellenques que recordava.
També va publicar articles al setmanari El Baix Penedès, els quals van ser recollits en diversos llibres: Hores Vagaroses (1928, reeditat el 1983), Pensant en la Vila (1929), La Font de la Menya (1930), L’aigua de Santa Tecla (1933) i Del Vendrell a l’Havana (malmès pels successos del 1936).
A l’Havana va publicar en català: La propietat d’una obra artística (1913), Parlament del Centenari de la S.B. de Naturals de Catalunya (1940); i en castellà: Cromos de antaño (1937) i Siluetas femeninas (1942).
Benvingut Socias i Mercadé (El Vendrell, 1877 – íd., 1952)
Va iniciar els seus estudis musicals al Vendrell de la mà de Carles Casals i Riba. Durant aquest primer període, compartí classes amb Bonaventura Dini i Pau Casals, amb el qual tocà en nombrosos concerts a l’estranger. Als deu anys, ingressà a l’Escolania de Montserrat, on estudià orgue i sis anys després, al 1893, continuà els seus estudis de piano i composició a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, sent deixeble del pianista Joan Baptista Pellicer i Cardona.
En aquesta mateixa escola i durant cinc anys, del 1898 al 1905, Socias exercí com a professor auxiliar de piano i, a partir de 1906, inicia la seva activitat concertística a nivell internacional. En molts dels concerts que va oferir al llarg d’Europa i Amèrica, va estar acompanyat del seu amic d’infantesa, Pau Casals, amb qui compartirà anys després escenari amb l’Orquestra Pau Casals (1930 – 1935). Havent assolit un gran èxit al Queen’s Hall de Londres l’any 1911, retornarà a Catalunya tres anys més tard, el 1914.
Ja establert a Barcelona, l’any 1919 obté la càtedra de perfeccionament de piano al Conservatori del Liceu, càrrec que exercirà fins a l’esclat de la Guerra Civil (1936), moment en el qual s’exilia a Londres per no tornar fins a la fi de la contesa, l’any 1939.
Acabada la guerra civil retorna al Vendrell i viurà a la finca la Plana, que el matrimoni Socias havia heretat en usdefruit. Allí hi viurà fins la seva mort el 1952.
La seva producció inclou nombroses composicions religioses, entre les quals rosaris, una Salve Montserratina, uns Goigs a Sant Salvador i algunes misses. També és autor de diverses sardanes, música de cambra i les obres poètic-musicals Les cinc roses i Les tres volades.
L’any 1951, un grup de vendrellencs i la societat coral la Lira Vendrellense, amb el patrocini de l’Ajuntament del Vendrell, van organitzar un homenatge a Benvingut Socias. Els actes es van desenvolupar en dos dies, el 19 i el 21 de gener, dia en el qual se li concedeix el títol de fill predilecte de la vila i es va col·locar un bust seu a la sala de plens de l’Ajuntament, obra de l’escultor vendrellenc Joan Borull i Soler.
Nascut en un entorn pagès amb influències republicanes, fins als 13 anys compagina les feines del camp amb la formació educativa. A partir d’aleshores i en les estones de lleure que tenia, assisteix a les classes d’esperanto que s’impartien a la Cooperativa Obrera del Vendrell, on va conèixer a Andreu Nin, qui havia anat a visitar al grup després del seu retorn de Rússia.
La primera militància política de Pep Jai es troba l’any 1932, amb les Joventuts Comunistes del Bloc Obrer i Camperol. Però a partir de la fundació del POUM l’any 1935, Pep Jai passa a formar part del Comitè Local de les Joventuts del POUM fins a l’esclat de la Guerra Civil, quan va ser nomenat secretari d’organització de milícies al Comitè Local de Milícies Antifeixistes.
Després d’haver estat presoner en un camp de concentració a Lleó, haver realitzat treballs forçosos a Cuelgamuros i haver estat enviat a l’Àfrica en un batalló disciplinari, retorna al Vendrell. En la clandestinitat continua la seva lluita contra el franquisme, participant en la creació del primer front unitari contra el franquisme, l’Aliança Democràtica.
A més, la seva entrada com a encarregat a la Cooperativa Agrícola del Vendrell als anys cinquanta, el porta a conèixer més de fons la problemàtica dins del món pagès i serà des d’on farà difusió de la necessitat de reformes que pateix el món agrari. Fou un membre actiu dins de “La Lira”, on participava en gairebé totes les seves activitats, des del cant coral, passant per la Sarsuela o l’actuació teatral.
A finals dels cinquanta, coneix a Joan Reventós amb qui reprendrà la reorganització del Moviment Socialista de Catalunya al Penedès i anirà construint la idea inicial del que després es cristal·litzarà com un sindicat unitari per a tots els pagesos: la Unió de Pagesos (1973).
La voluntat de crear una alternativa que aglutinés les diverses corrents socialistes existents a Catalunya, l’experiència de Jai en el camp de la lluita per les igualtats foren una gran aportació en el procés de creació del Partit dels Socialistes de Catalunya i el seu important lideratge en el món de la pagesia, un dels elements de convicció perquè una bona part del món camperol formés part d’aquest nou partit.
Es va presentar com a cap de llista per la demarcació de Tarragona en les primeres eleccions democràtiques i, gràcies a la seva vinculació amb el món camperol, esdevingué un gran representant de la pagesia catalana dins de les Corts. Durant les dues legislatures que fou diputat, Jai formà part, com a secretari segon, i participà molt activament de la comissió d’agricultura. L’any 1982 és escollit senador per la circumscripció tarragonina juntament amb l’escriptor Carlos Barral.
Quatre anys després, al 1986, gairebé totes les entitats de la vila s’aplegaren per a retre-li un homenatge. L’acte públic es realitzà al Teatre de La Lira on, a més, participaren la màxima representació del PSC, Joan Raventós, el líder de la Unió de Pagesos, Raimon Obiols, el ministre Narcís Serra i el ministre d’Agricultura, Carlos Romero, que li lliurà la condecoració de l’Encomienda de San Isidro.